I tornem al conte de no acabar. Uns impediments sense fonament, sense cap argumentació que se sostingui en cap pilar. Raonaments que només es poden reafirmar amb altres raonaments, de pilars iguals als dels primers. I així, amb només unes paraules en contra, tots els arguments cauen sobre si mateixos, com un castell de cartes. Però aquest castell no s'aguanta per si sol, cal agafar-lo per que es mantingui, i al moment en què distreus el seu constructor, es desfà. Al menys les cartes, encara que fràgils, s'aguanten per si soles. El perquè si, perquè ho dic jo, perquè no toca, respostes buides, sense contingut. Com vaig sentir a l'Auca del Senyor Esteve, "si no tens raó, crida, al menys semblarà que en tinguis". I molta gent s'ho pren a pit. I en això es basen per argumentar. El que crida més, té raó. I l'edat, l'argument etern, sempre a disposició de l'usuari. O massa, o massa poc. Mai la mida justa. "Ja ets prou gran per això!", diuen. Cinc minuts després, "ets massa petit encara". Quina és l'edat? Quan ets prou gran, però no massa? Quan ets lliure? La llibertat atemoreix, perquè poca gent l'ha provat. Només uns quants privilegiats saben què és decidir per ells mateixos. I molts que treuen la llibertat als altres, no en tenen. El que ha tastat el sucós plat de la llibertat, el deixa provar a qui vulgui, però amb mesura, perquè per ser lliure, s'han de conèixer els perills que comporta. I aquests perills són els que espanten als que ens treuen llibertat, "pel nostre bé", que diuen, i per defensar-se del desconegut, fan ús dels arguments buits els quals hem començat parlant.

PD: No sé si es nota, però estic una mica de mala llet ara mateix...